Avui he trobat la Marta al supermercat. I avui m’he assabentat de la mort del seu pare.

Feia molt de temps que no veia el seu pare. Acostumava a trobar-me’l pel carrer on havia estat la llibreria Argent Viu, un comerç referent que fa molt de temps, n’estic segura, molts veïns del carrer encara trobem a faltar.

Aquella era la meva llibreria, on comprava els llapis Cedro, les gomes Milan, els llapis de colors Alpino, i tantes i tantes llibretes, contes, diccionaris i llibres.

Recordo com a la seva dona i a ell sempre se’ls dibuixava un somriure quan entrava a la llibreria i després de fer cua (sempre hi havia algú), amb molta timidesa els demanava en català allò que volia.

Em penso que aquella llibreria va ser un dels primers llocs on vaig començar a parlar català i també a guanyar confiança i a perdre la vergonya, perquè em feia posar molt nerviosa equivocar-me en parlar.

Em penso que només tenia onze o dotze anys, a casa la llengua materna era el castellà i, tot i que a l’escola tota la formació es feia en català, jo recordo que no tenia gaire seguretat en la meva pronunciació i també molta vergonya. Ara, quan hi penso, tot allò em causa tendresa.

Argent Viu. Què és això?

Recordo que el nom de la llibreria, «Argent Viu», em semblava molt misteriós, estrany.

Un dia, vaig agafar el diccionari català-castellà i vaig descobrir que «argent» vol dir «plata» en castellà. Però que l’expressió «Argent Viu» significava una altra cosa: es referia a un ésser molt espavilat, algú que camina lleuger, que és bellugadís… i llavors vaig entendre perquè hi havia un Mercuri amb sandàlies alades penjat a la paret a l’entrada de la llibreria. Mercuri és el missatger dels déus i és el protector del comerç i de les mercaderies.

Tot allò em va semblar molt poètic i vaig entendre que algú que posa aquest nom al seu negoci de llibres i premsa és algú que sap moltes coses. I això m’encuriosia. No sé ben bé perquè, però així és com vaig començar a considerar «els senyors de la llibreria», com jo els anomenava i encara els anomeno, ja que no sabia qui eren ni com es deien. Per a mi eren això, els senyors de la llibreria, persones educades i cultes.

Avui he trobat la filla, la Marta, al supermercat i m’hi he apropat per preguntar-li pel seu pare. I avui m’he assabentat de la mort del seu pare. Potser per això he pujat corrents a casa i estic escrivint aquests records que vull dedicar a la Marta i al seu germà.

Jo també dec tenir alguna cosa d’argent viu, perquè hi ha coses que no puc deixar per a més endavant, que necessito fer-les i punt. Que esperi la resta.

Quan ets petit hi ha coses, llocs, noms, persones que et marquen, o més ben dit, que marquen la diferència. Es queden amb tu, i t’acompanyen sempre.

Doncs bé, els senyors de la llibreria per a mi són d’aquesta mena. Persones amb les quals no vaig tenir més relació que la de ser veïns, però que estimava i sempre he apreciat molt. Potser perquè aquell lloc el sentia una mica com casa meva, la meva llibreria.

El senyor de la llibreria, el Sr. Albert Pera, va ser per mi una persona tranquil·la, amb qui es podia parlar i tenir una conversa, d’aquelles que t’alegren el dia. Un home discret, humil i, n’estic segura, molt culte, sens dubte tot un lletraferit (sí, ferit per les lletres, una paraula catalana que m’encanta!). Ah!, i també una persona amb cops amagats. Com aquell dia, quan al carrer i parlant de llibres em va dir que si jo volia m’enviaria uns poemes per e-mail. Ostres!, si ara resultava que ell també escrivia poemes!

Els tinc ben guardats, i avui, fa una estona, quan he pujat del supermercat i els he anat a buscar per llegir-los de nou, he pogut comprovar com estimava els llibres i la cultura i com n’era d’humil. Una bona persona.

Avui he tornat a pensar en aquella petita llibreria que tenia un Mercuri com a logo penjat a la porta, amb un nom estrany i evocador que sempre em va provocar molta curiositat.

Bé, aquest és un dels poemes que em va enviar aquell dia, deu fer tres o quatre anys. El comparteixo amb tot el meu afecte, dedicat a la seva memòria, a la de la seva dona i als seus fills. Descansi en pau.

«LLIBRES», Albert Pera

Quan la desolada pluja d’hivern
tecleja els vidres i encomana grisor,
en l’estança de llar de foc encesa
càlidament reposo entre coixins
amb un llibre per tota companyia.
Absort en la lectura, aixeco el ulls
no per mirar res concret, vull fixar
un pensament que se m’esmunyiria
i em plau assaborir-lo lentament.
¿Com us diria per què estimo els llibres?
Hi trobo una altra vida paral·lela
a la que visc, creada amb bona ploma.
M’he fet amic dels herois i els seus fets,
m’han solaçat amb el risc d’aventures,
m’han instruït amb tractats de ciència,
m’han il·lustrat amb nobles volums d’art,
m’han sadollat al màxim l’esperit
amb pulcres edicions de poesia.
Ara que veig que els dies se m’acaben
i els llibres senyoregen casa meva,
¿quin altre bell caprici m’escauria
que el d’acabar amb un llibre entre les mans?

La filla del senyor de la llibreria, la Marta, és una professional de l’escriptura i la traducció. I no ho és per atzar, segur que no. Segurament, la llavor de la curiositat per voler mostrar el món que expliquen autors d’altres llengües i per apropar-lo als lectors d’aquí l’hi va posar el seu pare.

La Marta tradueix al català el món que autors d’altres llengües expliquen. Un ofici d’alta costura: copsar la matèria dels textos per mi és com dirigir una orquestra, on el director sap que els instruments sonaran diferent però que faran la mateixa música.

Aquest és el blog de la Marta Pera

I aquest és el post on va publicar el text que va llegir el dia del funeral del seu pare, el 6 de juny de 2019: http://martaperacucurell.blogspot.com/2020/06/gestos_6.html